LA NECESSÀRIA REFUNDACIÓ DEMOCRÀTICA DE LA PLATAFORMA PER CATALUNYA (1)
L’ESPAI POSTCONVERGENT I EL PLATAFORMISME CATALÀ. La sentència que ha condemnat Josep Anglada i Rius a retornar 180.000 euros palesa que aquest individu no és una persona honrada i resta políticament desacreditat per a liderar qualsevol tipus de projecte polític, institucional o social. Recordem que fou expulsat de PxC, però també de PDxC (Plataforma Democràtica per Catalunya), el partit que ell mateix promogué però que de bell antuvi no es va deixar manipular —per a convertir-se dòcilment en el seu negoci privat—, com sí havia succeït amb l’anterior i encara amb la germinal Plataforma Vigatana. Caldria preguntar-se si en el seu nou partit SOMI (Som Identitaris), Anglada també controla la caixa, si ho fa ell mateix directament, de forma descarada, o mitjançant les bones arts de la seva amant morta de gana. Tanmateix, la resolució judicial reflecteix sense cap marge de dubte l’irregular funcionament de l’executiva que va expulsar Anglada de PxC. I que aquesta gent, en clar contrast amb la de PDxC —que va respectar els estatuts i la legalitat vigent—, no està lliure de culpa. La diferència entre PxC i PDxC, des de l’esmentat punt de vista, va molt més enllà de l’actuació particular del fundador del moviment plataformista català. La desaparició política de PxC, els dirigents de la qual han disolt voluntàriament la sigla per poder integrar-se a Vox, resulta força significativa. Els qui el 2014 es van apropiar de PxC mai no havien sigut catalanistes, sinó vulgars ultradretanistes espanyols estranys a l’esperit fundacional de l’organització. Fou per aquest motiu que al capdavall en provocaren la destrucció. Ara que els vertaders plataformistes s’han lliurat del lideratge de l’Anglada poden, doncs, fer balanç d’allò que resta del projecte, aparentment en estat ruïnós. PxC s’ha convertit en una fundació que, si l’Anglada paga —cosa força dubtosa—, gestionarà 180.000 euros i el patrimoni simbòlic del partit. Ja sabem que els diners en qüestió, passi el que passi, acabaran a les butxaques de determinats personatges, però pel que fa a la ideologia, cal recordar que l’autor de la Declaració Programàtica de PxC —així com de gairebé tots els documents doctrinals del partit— fou el secretari d’estudis i programes i després secretari general Jaume Farrerons, qui no formava part de l’executiva des del 2003, mai no ha estat involucrat en cap cas de corrupció o delicte i, quan va tornar a PxC el 2013, qüestionà l’expulsió del president fundador, tot entenent que el procediment emprat per l’executiva espanyolista havia estat il·legal. En canvi, sí col·laborà el 2014 en la fundació de Plataforma Democràtica per Catalunya (PDxC), formació purament testimonial de la qual és enguany president l’ex secretari general de PxC però ha romàs inactiva fins a l’actualitat. Així que ens hem adreçat a Farrerons perquè ell mateix opini què caldria fer amb l’herència doctrinal i política plataformista quant a branca del catalanisme que els ex dirigents ultradretanistes de PxC, tots plegats espanyolistes franquistes convictes i confessos, no poden legítimament reivindicar.
CARRER LA MARCA. ¿Quina legitimitat política té la Fundació PxC per a gestionar l’herència doctrinal del partit?
JAUME FARRERONS. La vertadera finalitat d’aquesta fundació són els diners. Pel que fa a l’herència simbòlica o doctrinal, els gestors de la Fundació en són a les antípodes.
CARRER LA MARCA. ¿Com pot demostrar-la, aquesta afirmació?
JAUME FARRERONS. Fàcil: perquè tots plegats han anat a petar a Vox, un partit d’extrema dreta i, sobretot, neo-franquista i anti-català de soca-rel.
CARRER LA MARCA. ¿Per què creu que va fracassar Plataforma per Catalunya (PxC)?
JAUME FARRERONS. Perquè quan funcionava llurs dirigents ni tan sols eren conscients del motiu d’aquest èxit, que portà la PxC a rebre 75.000 vots catalans i a trencar el gueto de la subcultura ultra, incapaç fins llavors de superar els 20.000 vots a tot Espanya.
CARRER LA MARCA. ¿Quina era la causa real d’aquests vots?
JAUME FARRERONS. Un partit contrari a la immigració. N’hi havien hagut molts a Espanya, com ara Democracia Nacional (DN), que encara existeix, però tots es van identificar amb l’extrema dreta espanyola, franquista o, pitjor encara, amb grups neonazis skin-heads, com ara el Movimiento Social Republicano (MSR). En una paraula, mai no van superar el nivell sociològic i pre-polític de la subcultura ultradretana i, per tant, l’anècdota electoral. En canvi, la PxC va qüestionar les polítiques d’immigració des del catalanisme. Això va fer que desenes de milers de catalans, hostils a identificar-se amb l’extrema dreta, el franquisme —i ja no diguem a fenòmens penosos com els caps rapats—, però contraris a la política neoliberal d’immigració, hi votessin i fins i tot s’afiliessin. El secret de la PxC era, dit breument, el seu catalanisme, és a dir, l’herència simbòlica antifranquista que, en l’opinió pública catalana, conserva tot catalanisme i que la PxC va formalitzar en la seva Declaració Programàtica. Amb aquest bagatge et podies declarar contrari a la immigració sense que t’acusessin automàticament d’ultradretanista i sense deixar de pertànyer al gran grup de, diguem-ne, les persones normals. Evidentment, aquesta màgia simbòlica immunitzadora la perds quan t’hi acostaves als hooligans, skin-heads, tatuats i altres elements, malgrat que actualment la cosa ha canviat molt i, gràcies al sionisme, la ultradreta espanyola es va normalitzant entre la població. En tot cas, que membres de Vox pretenguin gestionar l’herència simbòlica de PxC és una broma de mal gust, un frau moral i intel·lectual: els ultres van destruir PxC, no s’entèn que en vulguin conservar una altra cosa que els diners.
CARRER LA MARCA. Tanmateix, el passat de l’Anglada a Fuerza Nueva era força conegut, ¿com s’adiu això amb la seva tesi?
JAUME FARRERONS. Era un passat molt llunyà i, en tot cas, Anglada és català, té cognoms catalans i el problema no era ser d’extrema dreta, sinó d’extrema dreta espanyola. Si enlloc d’Anglada i Rius s’hagués anomenat Martínez la seva carrera política, crec, hauria sigut molt menys coneguda. Anglada jugava amb la idea d’una extrema dreta catalana, un vici que no podia confessar en públic però que diu molt de fins on arribava el seu grau de consciència sobre les causes del creixement de PxC. Tanmateix, el catalanisme de Josep Anglada sols va quedar políticament acreditat a partir del moment en què s’aprovà la Declaració Programàtica de PxC en el congrés fundacional del partit.
CARRER LA MARCA. Declaració que va redactar vostè en la seva integritat…
JAUME FARRERONS. Només hi ha dos punts del document que no són d’elaboració personal pròpia, sinó suggerits pel partit.
CARRER LA MARCA. ¿Pot explicar quins punts?
JAUME FARRERONS. Sí, cap problema. El que proposa una relació Catalunya-Espanya en règim confederal i la idea que els immigrants sudamericans no representen cap problema d’identitat perquè són de religió cristiana o culturalment propers als espanyols.
CARRER LA MARCA. ¿No hi està d’acord?
JAUME FARRERONS. No. Pel que fa al règim confederal, gens, la meva idea de l’encaix Catalunya-Espanya era completament diferent, però aleshores no vaig voler engegar un debat sobre el tema. Cosa que, més endavant, el partit va pagar bastant car, perquè en començar el procés jo ja havia marxat de l’organització i els que la dirigien aleshores van ser incapaços de trencar la polarització independentisme-espanyolisme. La qual, com sabem, va devorar tota la política catalana i es va emportar també per davant el nostre projecte plataformista contra les polítiques neoliberals d’immigració.
CARRER LA MARCA. ¿Per quin motiu?
JAUME FARRERONS. L’eix simbòlic catalanisme-espanyolisme va substituir l’eix catalanisme-immigració. L’Anglada no tenia respostes per al primer eix i jo que sí les tenia ja no hi era; ell va començar a jugar al doble llenguatge, amb una executiva majoritàriament espanyolista enfrontada a algun independentista com l’Enric Ravello. El partit es va trencar per fora però també per dins.
CARRER LA MARCA. ¿I en el tema de la immigració sudamericana?
JAUME FARRERONS. Parlar de proximitat a la immigració sudamericana per motius religiosos feia sospitar sobre els veritables motius de la nostra oposició a la immigració islàmica. Segons la mateixa Declaració Programàtica ens hi oposàvem per una qüestió de drets humans. El punt relatiu a la immigració sudamericana ens portava em canvi al terreny ultradretanista de la croada cristiana contra l’islam, del que jo no hi volia ni sentir a parlar. M’ho vaig empassar per pragmatisme i perquè pensava que no era encara el moment de fer el tomb a l’esquerra nacional que tenia previst per al futur però sols a mig termini.
CARRER LA MARCA. ¿Era de dretes, així, la PxC de la Declaració Programàtica?
JAUME FARRERONS. No. Era transversal i això està dit explícitament a la Declaració Programàtica. Però la meva intenció era llavors anar girant cap a l’esquerra a mesura que al partit es plantegés la qüestió de la implantació de l’organització a la resta d’Espanya.
CARRER LA MARCA. ¿Quina relació té una cosa amb l’altra?
JAUME FARRERONS. Una relació crucial, que l’Anglada va ser incapaç de copsar. A Catalunya, un partit anti-immigració podia crèixer perquè era catalanista, no d’extrema dreta espanyolista, cal tenor molt clar aquest punt. El catalanisme era l’antídot contra la lacra fatxa. Però això no podia funcionar a Sevilla, posem per cas, per raons òbvies. L’Anglada ni tans sols veia el problema i es va dedicar a fundar plataformes regionals on s’hi anaven apuntant tots els ultres del país. Qualsevol polític amb un mínim de capacitat intel·lectual s’hauria adonat que aquestes plataformes espanyoles ultres acabarien desacreditant el catalanisme de PxC, clau del seu creixement a casa nostra. Però com ja he dit, Anglada no sabia per quin motiu creixia PxC a Catalunya i preferia atribuir-ne l’èxit a la seva genialitat personalíssima o a deliris com haver estat escollit per Déu.
CARRER LA MARCA. Si vostè té raó i la clau era el catalanisme, per quin motiu no ha funcionat el partit identitari independentista del senyor Ravello?
JAUME FARRERONS. Perquè a Catalunya has de ser catalanista, més encara quan toques determinats temes sensibles, però si vols treballar a l’eix catalanisme-immigració no et pots clavar a l’eix independentisme-espanyolisme encara que sigui en el pol independentista, perquè perds tota la població no-separatista contrària a la immigració. I, a més, entres en un terreny amb partits independentistes consolidats i, per suposat, molt més creïbles. Al final perds als independentistes i també als catalanistes castellanoparlants, unionistes o moderats. Un error garrafal. És la mateixa errada que la dels espanyolistes post-angladistes de PxC però a l’extrem contrari. Fins i tot la Lega Nord i Salvini, els models d’en Ravello, han acabat adonant-se’n i ja no parlen de separar la Padània d’Itàlia.
CARRER LA MARCA. A la continuació de l’entrevista ens explicarà què té a veure el que ens està dient i aquest merder del’extrema dreta tot plegat amb el gir a l’esquerra nacional. Alguna cosa més per avui?
JAUME FARRERONS. Sí. L’Anglada ha perdut una oportunitat única per a construir un partit que, a Catalunya, segueix sent necessari. La manca d’honradesa, intel·ligència i cultura del personatge n’ha estat la causa. L’Anglada enganxava amb la gent sempre que no el coneixessin bé, de prop, perquè un cop hi intimaves no et podia enganyar, però la cosa va més enllà: la premsa el va promocionar, de fet, perquè sabia que acabaria emmetzinant la causa anti-immigració. Això sols ho he pogut entendre amb el temps, un cop m’he preguntat amb altres ulls, massa tard potser, com ha estat possible que un individu d’aquestes característiques hagi tingut tant de ressó als mitjans de comunicació; que són els que en realitat el van fabricar tot esbombant la famosa manifestació contra la mesquita de Premià de Mar. El sistema volia un pallàs inepte que desacredités certes idees molestes per a l’oligarquia, com estan fent ara mateix amb el proteccionisme econòmic de Trump. I ho van aconseguir. Però, no obstant, crec que la plataforma s’ha de refundar i ara n’ha arribat el moment.
(Continuarà)
Figueres, la Marca Hispànica, 7 de juliol de 2020.
https://intra-e.com/lamarca/index.php/2020/06/23/josep-anglada-es-condemnat-pero-la-justicia-deixa-tambe-en-evidencia-la-corrupcio-de-pxc/
Deja una respuesta