LA VERITAT OCULTA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA. Oculta perquè la massade creients independentistes no volen veure el que tots els dirigents independentistes —inclosos l’ERC i la CUP— coneixen però silencien: que el famós procés es va engegar per tapar les vergonyes del pujolisme tot just quan la justícia espanyola començà a perseguir la màfia del Clan del Pujol i algunes de les seves ramificacions (casos Pujol, Palau, 3%, ITV i molts d’altres). El pujolisme fou un frau de bell antuvi: no es va corrompre, sinó que nasqué podrit perquè ara sabem que el pare de la pàtria mentí i enganyà els catalans si més no des del cas Banca Catalana. Hom coneix fins i tot la data en què els Pujol i Artur Mas decidiren abandonar el vaixell de l’autonomisme i embarcar-se en la perillosa aventura de l’independentisme: 25 de novembre de 2011. Tot plegat amb la finalitat expressa i conscient de muntar un sistema judicial propi, «independent» i «català» (¿?) on el Clan del Pinyol nomenés els jutges a dit, és a dir, aconseguís la impunitat total de l’organització criminal anomenada Generalitat de Catalunya. Per «pujolisme» cal entendre, en efecte, una xarxa mafiosa institucionalitzada, dirigida pel president de la Generalitat i estesa per tots els àmbits, públics i privats, de la societat catalana. El pujolisme anava molt més enllà no sols de la família Pujol i el nucli intern de CDC: altres partits, como ara UDC i el PSC, també se’n van aprofitar. Tanmateix, la trama mafiosa ultrapassa els límits de la política i dels negocis corruptes, tot arrelant-se dins mentalitats de dos milions de persones per tal d’aconseguir arreu les necessàries complicitats pseudo patriòtiques. Tot municipi, tota comarca, tot òrgan, institut o fundació de la Generalitat, tota empresa que aspirés a fer diners a Catalunya, tot mitjà de comunicació català, tot intel·lectual que volgués publicar o exercir la docència… Ningú no escaparia als designis del Clan del Pinyol o, més ben dit, aquest n’era el model, la idea de Catalunya que havia començat a incubar-se en l’autonomisme i que la independència volia perfeccionar fins a convertir tot el país en una finca privada de la màfia («a casa nostra, cosa nostra»). Sols el fet de criticar qualsevol cosa que no funcionés, com ara els maltractaments a les presons o a les comissaries, era traïció…

https://carrer-la-marca.eu/2021/02/03/puigdemont-presenta-una-corrupta-com-a-candidata-per-a-presidir-la-generalitat/

Que quedessin encara jutges, mitjans de comunicació o altres grans institucions per a sotmetre —el Barça, La Caixa…— era precisament el malson dels pujolistes. I l’nici dels processos judicials per corrupció que la gran crisi econòmica o crack del 2008 va deslluirar amenaçava ensorrar tot els que els mafiosos ja havien aconseguit durant el darrer quart de segle, a saber, heretar la dictadura policial franquista en forma de «dictadura blanca» pujolista. Perquè havia canviat la bandera, però no les maneres de fer i el fons ideològic, nacional-catòlic, del règim familiar. La trama pujolista, tot i no ser completa, era emperò massa gran per a ocultar-la. Arribava així el moment més perillós per al pujolisme: la enormitat del crim, la impossibilitat de tornar enrrere, la dificultat de preservar el silenci i la complicitat comprada dels periodistes, jutges, sindicalistes, mestres, intel·lectuals, polítics progres de l’oposició… L’oasi català sortia molt car, calia subornar milers de persones i la crisi feia impossible continuar fabricant trama («construir Catalunya») quan encara hi restaven moltes institucions fora de control.

https://carrer-la-marca.eu/2021/02/05/la-mafiosa-laura-borras-acusa-oriol-junqueras-de-haver-estat-empresonat-per-corrupcio/

Per protegir l’obra del Clan del Pinyol i ocultar el més evident i visible per a tothom que no estigués cec, calia idiotitzar la societat catalana. Els mecanismes mentals que dues dècades d’educació pujolista havien permés d’introduir a les escoles produint una generació radicalitzada de nens catalanistes fanàtics s’havia d’estendre ara a tota la societat o, si més no, a una part tan nombrosa que el fet criminal fos encobert pel fet polític. En aquesta tasca d’infantilització, radicalització, manipulació i idiotització —qualsevol mentida, fins i tot la més vergonyosa i descarada, havia de ser recolzada de forma unànime per les bases del procés—, els periodistes i, singularment, TV3, van representar un paper decisiu. Ja no hi haurien notícies, sinó pamflets. El fake news com a norma deontològica. I no un dia, sinó cada dia, tothora, de forma constant… Vet aquí un dels rentats de cervell més massius i brutals de la història contemporània. Centenars de milers de catalans no sols havien perdut la dignitat convertint el catalanisme en un negoci o en l’esperança d’un bon endoll a l’administració —«si et portes bé i llepes…»—, sinó que, a més, prop de dos milions de catalans esdevingueren o bé uns imbècils integrals o bé uns mentiders patològics —o bé les dues coses alhora. En definitiva, Jordi Pujol, per muntar el seu negoci —sols el seu clan familiar suma 3.000 milions d’euros robats als catalans— va podrir, intel·lectualment i moralment, la meitat de Catalunya. L’altra meitat del país resistia al pujolisme, certament, però no tota va resistir a un procés paral·lel i simètric de signe dretanista i espanyolista. Pujol no sols va destruir Catalunya, enlloc de construir-la: ha ressuscitat el franquisme arreu de Catalunya i a tot Espanya. I ara tenim un partit d’extrema dreta que és la tercera força política a l’Estat i la quarta a la Comunitat Autònoma. Gràcies, Pujol!

Per aquest motiu, la principal tasca dels catalans és posar punt i final al pujolisme. Acabar amb el pujolisme implica, emperò, ens agradi o no, acabar també amb el procés independentista. ¡Sí, abans que el procés no acabi amb la democràcia conduint el contra-procés engegat per C’s i radicalizat per Vox fins a les darreres conseqüències! Cal democratitzar Catalunya, «(re)-construir el país». La cosa no pot esperar més. Lamentablement, no hi ha actualment al Parlament de Catalunya cap polític a l’alçada moral i intel·lectual d’aquesta tasca. Així que, com tot sembla indicar, Catalunya seguirà esfondrant-se en la decadència. Sols un autèntic patriota, capaç i honest, podria salvar-nos, però paradoxalment després de tanta retòrica nacionalista, no en tenim cap ni un: la societat catalana, intoxicada pel pujolisme, els ha ofegat tots de soca-rel. El resultat esperable és la mediocritat més penosa. Potser la ruina és, per tant, el que ens mereixem com a poble.

Figueres, la Marca Hispànica, 15 de febrer de 2021.

https://carrer-la-marca.eu/2021/02/04/el-soci-de-laura-borras-es-un-narcotraficant-condemnat-en-sentencia-ferma/